DESCOBRINT EL NOU MON - Això ja s'acaba (Tercera Part)

On ens vam quedar nens i nenes? A si! ja me'n recordo... la historia acabava a Seattle, la ciutat del pirulí. Doncs aquesta comença en un avió, ja que com bon catalans que som, i per estalviar una nit de hotel i sobretot aprofitar el temps, vam dormir en el vol que ens portava des de la costa oest a la costa est, concretament a Washington DC (la capital).

Vam arribar agotats i vam tenir el primer "susto" al veure que la maleta del Alberto i de la Nuria no estava a la cinta! menys mal que va apareixer al cap de l'estona en un altre lloc... Washington es una ciutat molt maca, plena de parcs, monuments a totes les guerres i presidents, la Casa Blanca, el Capitoli... Nosaltres només teniem un dia i mig per veure-ho tot! menys mal que els americans son molt espavilats i ho tenen tot concentrar en la mateixa zona, anomenada The Mall.

Al sortir del hotel el primer que vam notar es el canvi de temperatura! Feia molta calor. El sol apretava i no hi havia ombra en el camí (ni paradetes de gent venent aigua fresca). Va ser dur, pero valia la pena. La primera visita va ser al Monument als Caiguts a la Guerra de Vietnam. Segur que el coneixeu: es aquella paret de marbre negre on es troben grabats tots els nomes dels soldats morts durant la guerra. Després li va tocar el torn a Lincoln i la seva caseta de marbre blanc amb les seves columnes gregues. Alli esta, sentat, contemplant el govern del pais, ja que a la seva vista es troba no nomes el monument a Washington (el obelisc) sino tambe el Capitoli (al fons).

Per els jardins que l'envolten es trova també el Monument als Caiguts en la guerra de Corea. Allí hi ha gravada la frase: Freedon is not Free (La Llibertat no es Gratuita). Fa que pensar.... Continuant rumb a l'est, passem per la Plaça en honor a la Segona Guerra Mundial. Una paret plena de estrelles dorades representa als milers i milers de milers soldats morts. En una de les parets, un record a la resta de paisos que van participar (potser hi ha gent que es creu que nomes van morir americans?).

Propera parada, Monument a Washington. Ens vam refugiar a la seva ombra i ens vam dirigir a la Casa Blanca. Vam contemplar els jardins i fonts del voltant, els grans edificis estatals, tots ells amb un encant històric que segurament deuent mes a la seva arquitectura que al pas del temps. Però el dia no havia acabat. Encara quedava molt a veure... el nostre destí, el Capitoli. Però abans, encara ens vam trobar amb el Arxiu Nacional, una mena de museu on es troben grans documents historics, com la "CartaMagna" o la "Constitució" dels Estats Units. Com a mínim, alli dins, la temperatura era mes agradable.

Finalment, el nostre primer dia va acabar al centre politic de Washington. Realment, la cúpula del edifici li dona cert aire magnificient que el fa d'admirar. Desgraciadament, tot i els nostres contactes... no es pot entrar a visitar-lo per dins tant facilment (aquest es un tema pendent). Fins ara, nomes hem vist monuments i monuments, així que ens decidim a endinsar-nos una mica en la ciutat propiament dita. Hi ha ambient, la gent passeja pels carrers, els bars i restaurants estan plens. Per al següent dia ens reservem un museu, el Museu del Espia, un curiós centre on pots apendre algunes de les arts del espionatge i la historia d'aquest art. I de museu en museu, acavem al Museu del Espai i del Aire, alli trobem vehicles lunars, motors de reacció , satèl·lits, coets, avionetes i altres curiositats. Per a ser un museu gratuït, sha de dir que es molt recomanable!!

Acabant la visita a la ciutat, ens dirigim cap al Cementiri de Arlington. Camps verds plens de làpides blanques. Només els morts en alguna guerra i els seus familiars (si ho desitgen) tenen l'"honor" de ser enterrats allí. Tambe podem trobar la tomba dels senyor Kennedy i família. Al costat, teniem el Monument a la Guerra de Iwo-Yima, una rèplica d'aquella fotografia presa amb soldats americans plantant la bandera en el camp de batalla.

Vam tornar a l'hotel i ens vam preparar per la tornada a Pittsburgh. Una ciutat petita dels Estats Units que es caracteritza per els seus ponts, els Steelers (l'equip de futbol americà) i perque en ella viuen dos lleidatans que no tenen res millor a fer. Després d'una nit de descans i de recuperar forces, vam visitar una mica la ciutat. Un dels millor punts per a poder veure una vista general dels edificis es el Mont Washington. La muntanya te una passeig ple de miradors per disfrutar de les vistes de Pittsburgh amb família i amics.

Si estas a Pittsburgh, no et pots perdre en visitar la segona casa del Alberto!! si, estem parlant de Carnegie Mellon University i el Robotics Institute.

Aquí comproves que les universitats de les pelicules americanes realment existeixen: amb grans jardins, edificis colonials i molta gent!.

Però tot no es estudiar a Pittsburgh. També hi han centres comercials, cines, restaurants... un ja conegut per vosaltres es la Chesecake Factory, en el que vam poder disfrutar del nostre primer "gran" sopar americà. Doncs, hi vam retornar per a que tothom pogués comprovar que no exageravem!!

No ens vam saltar Waterfront (zona de compres) i Station Square (zona de pubs). D'aquesta manera vam disfrutar de lo bo i millor de la ciutat.

Els dos dies per Pennsylvania van passar ràpid. Que si vam descansar? ho vam intentar... tot i que encara quedava una cosa mes...

DESCUBRINT EL NOU MON (que ja no es tant nou) - Segona Part

Les aventures per New York, tot i que ens van deixar els peus destroçats, no ens van treure les ganes de continuar el nostre viatge!.

Següent parada: costa Nord-Oest dels USA. El aviò ens va deixar a la ciutat de Seattle, coneguda per el seu pirulí i perquè allí es on estan caracteritzades les series de Fraiser i Anatomia de Grey (aquesta ultima segurament, molt mes coneguda per tots vosaltres). Tot i les nostres ganes per a visitar la ciutat, vam posar rumb cap al parc nacional anomenat "Olympic Park". Es una reserva natural on coexisteixen abres enormes, indis natius americans i tota clase de bestioles!

Però no us penseu que estem parlant d'un parc natural com el de Aigüestortes o el Llac de Sant Maurici. Aquest, es tant gran, que de fet, ocupa tota una península! I es per això que, el cotxes llogats in nosaltres vam compartir molta estona junts.

De motel en motel (y tiro porque me toca) vam passar primer per Port Angeles, un poble de costa molt utilitzat pels americans d'aquesta zona com a via directa cap a Victoria-Vancouver (Canada). Vam visitar l'entrada est del parc esperant que, en un dels miradors tinguesim la sort de veure la que "diuen" que es una de les vistes mes boniques... però aquí, la sort ens va abandonar. Els núbols eren el nostre enemic en aquelles alçades, i no ens deixaven divisar les muntanyes centrals plenes de neu.

Així que vam continuar el trajecte cap la zona oest del parc, a veure els grans "boscos plujosos" (raining forest en angles) amb els seus grans arbres. De camí, vam poder disfrutar del Llac Crescent i les seves vistes. Per poder visitar l'altra banda del parc, vam parar a un poble anomenat Forks (si,si, en català aquest poble es diria "forquilles", quines coses oi?). I... ja que estàvem tant apropet.. perquè no anar a visitar el Pacific??!! Ens vam dirigir a un altre poblet, La Push, on es troben la primera i segona platja del nord dels Estats Units que toquen al oceà Pacific. De fet, fins i tot s'anomenen aixi.

Vam comprovar com, desprès de 20 minuts caminant per un bosc frondós, apareixíem de sobte en una platja de sorra grisa, amb grans arbres arrancats, roques i algues estranyes! L'aigua? doncs també mullava, com al Mediterrani... No ens vam voler perdre la posta de sol (segurament el Josep no ens ho hagués perdonat) i potser, irradiats per la màgia del moment, vam conèixer a una família de natius americans que ens va convidar a sopar cloises i salmó fumat a casa seva. El cap de família era un "xaman", es a dir, un metge indi. Ens va explicar la seva vida i miracles, les seves costums... fins i tot una de les seves moltes filles ens va cantar una canso tradicional! vam passar una estona... com o diria: peculiar (això segur) però d'aquelles que no oblides mai! Moltes gracies Sr.Smith (no es conya, que es deia així... en el nom Amèrica, es clar).

Després de les vendicions, vam disfrutar de passejos per els boscos. Els arbres estan plens d'una mena de fong verd que els recobreix de branca a arrel... dona la sensació que hi ha mes fong que arbre!. Tots ells molt alts, tots ells molt junts. Es un bosc completament diferent als que tenim al Pirineu! realment, tenen molt encant. A més a més, amaguen salts d'aigua molt bonics!. La visita als boscos va acabar, i vam tornar rumb cap a Seattle.

Però abans, vam parar a Port Townsend, un altre poble de costa "famós" per els seus turs en barca per veure balenes i orques. No ens ho podíem perdre! Allí estàvem nosaltres, en una barqueta amb 50 persones més... esperant veure aquests grans mamífers marins... i que va passar? doncs que en un viatge de 5 hores, no vam veure res de res!!! aigua, més aigua i alguna que altra foca tombada en una pedra (elles si que saben el que es la bona vida). Vam tenir molt mala sort.

Borrant de la ment la mala estrugansa, vam arribar a Seattle al dia següent.

La ciutat es bonica, te un encant diferent, més europeu potser. Una de les seves atraccions principals es el Pike Market, un mercat de flors i peix que en ell, es troba el primer "Starbucks" de Estats Units!. Allí vam conèixer la Rachel, un porc dorat que es troba a la entrada del mercat que, de fet, es una guardiola que recolleix diners per als mes necessitats. Però... la Rachel no estava sola...TOTA LA CIUTAT ESTAVA PLENA DE PORCS! de tots els colors i amb ornamentes molt estrambòtiques i divertides!

Vam visitar la zona mes cèntrica i, agafant el Monorail (si,si, com els dels Simpsons) vam visitar el Space Needle (la "Agulla del Espai") un mirador construït per una exposició fa molts anys, que ara es símbol característic de la ciutat. Des de dalt de tot pots tenir una molt bona vista de la ciutat, el Pacific i si tens sort del parc nacional! era el moment de poder veure aquella vista que tant se'ns amagava... però com podeu imaginar, vam marxar d'allí sense poder veure les muntanyes del Olympic Park.

Mala sort la nostra, si senyor. Però encara quedava molt camí a recòrrer...