21 septiembre, 2007

DESCOBRINT EL NOU MON - Això ja s'acaba (Tercera Part)

On ens vam quedar nens i nenes? A si! ja me'n recordo... la historia acabava a Seattle, la ciutat del pirulí. Doncs aquesta comença en un avió, ja que com bon catalans que som, i per estalviar una nit de hotel i sobretot aprofitar el temps, vam dormir en el vol que ens portava des de la costa oest a la costa est, concretament a Washington DC (la capital).
Vam arribar agotats i vam tenir el primer "susto" al veure que la maleta del Alberto i de la Nuria no estava a la cinta! menys mal que va apareixer al cap de l'estona en un altre lloc... Washington es una ciutat molt maca, plena de parcs, monuments a totes les guerres i presidents, la Casa Blanca, el Capitoli... Nosaltres només teniem un dia i mig per veure-ho tot! menys mal que els americans son molt espavilats i ho tenen tot concentrar en la mateixa zona, anomenada The Mall.

Al sortir del hotel el primer que vam notar es el canvi de temperatura! Feia molta calor. El sol apretava i no hi havia ombra en el camí (ni paradetes de gent venent aigua fresca). Va ser dur, pero valia la pena. La primera visita va ser al Monument als Caiguts a la Guerra de Vietnam. Segur que el coneixeu: es aquella paret de marbre negre on es troben grabats tots els nomes dels soldats morts durant la guerra. Després li va tocar el torn a Lincoln i la seva caseta de marbre blanc amb les seves columnes gregues. Alli esta, sentat, contemplant el govern del pais, ja que a la seva vista es troba no nomes el monument a Washington (el obelisc) sino tambe el Capitoli (al fons).

Per els jardins que l'envolten es trova també el Monument als Caiguts en la guerra de Corea. Allí hi ha gravada la frase: Freedon is not Free (La Llibertat no es Gratuita). Fa que pensar.... Continuant rumb a l'est, passem per la Plaça en honor a la Segona Guerra Mundial. Una paret plena de estrelles dorades representa als milers i milers de milers soldats morts. En una de les parets, un record a la resta de paisos que van participar (potser hi ha gent que es creu que nomes van morir americans?).

Propera parada, Monument a Washington. Ens vam refugiar a la seva ombra i ens vam dirigir a la Casa Blanca. Vam contemplar els jardins i fonts del voltant, els grans edificis estatals, tots ells amb un encant històric que segurament deuent mes a la seva arquitectura que al pas del temps. Però el dia no havia acabat. Encara quedava molt a veure... el nostre destí, el Capitoli. Però abans, encara ens vam trobar amb el Arxiu Nacional, una mena de museu on es troben grans documents historics, com la "CartaMagna" o la "Constitució" dels Estats Units. Com a mínim, alli dins, la temperatura era mes agradable.
Finalment, el nostre primer dia va acabar al centre politic de Washington. Realment, la cúpula del edifici li dona cert aire magnificient que el fa d'admirar. Desgraciadament, tot i els nostres contactes... no es pot entrar a visitar-lo per dins tant facilment (aquest es un tema pendent). Fins ara, nomes hem vist monuments i monuments, així que ens decidim a endinsar-nos una mica en la ciutat propiament dita. Hi ha ambient, la gent passeja pels carrers, els bars i restaurants estan plens. Per al següent dia ens reservem un museu, el Museu del Espia, un curiós centre on pots apendre algunes de les arts del espionatge i la historia d'aquest art. I de museu en museu, acavem al Museu del Espai i del Aire, alli trobem vehicles lunars, motors de reacció , satèl·lits, coets, avionetes i altres curiositats. Per a ser un museu gratuït, sha de dir que es molt recomanable!!
Acabant la visita a la ciutat, ens dirigim cap al Cementiri de Arlington. Camps verds plens de làpides blanques. Només els morts en alguna guerra i els seus familiars (si ho desitgen) tenen l'"honor" de ser enterrats allí. Tambe podem trobar la tomba dels senyor Kennedy i família. Al costat, teniem el Monument a la Guerra de Iwo-Yima, una rèplica d'aquella fotografia presa amb soldats americans plantant la bandera en el camp de batalla.
Vam tornar a l'hotel i ens vam preparar per la tornada a Pittsburgh. Una ciutat petita dels Estats Units que es caracteritza per els seus ponts, els Steelers (l'equip de futbol americà) i perque en ella viuen dos lleidatans que no tenen res millor a fer. Després d'una nit de descans i de recuperar forces, vam visitar una mica la ciutat. Un dels millor punts per a poder veure una vista general dels edificis es el Mont Washington. La muntanya te una passeig ple de miradors per disfrutar de les vistes de Pittsburgh amb família i amics.

Si estas a Pittsburgh, no et pots perdre en visitar la segona casa del Alberto!! si, estem parlant de Carnegie Mellon University i el Robotics Institute.

Aquí comproves que les universitats de les pelicules americanes realment existeixen: amb grans jardins, edificis colonials i molta gent!.

Però tot no es estudiar a Pittsburgh. També hi han centres comercials, cines, restaurants... un ja conegut per vosaltres es la Chesecake Factory, en el que vam poder disfrutar del nostre primer "gran" sopar americà. Doncs, hi vam retornar per a que tothom pogués comprovar que no exageravem!!

No ens vam saltar Waterfront (zona de compres) i Station Square (zona de pubs). D'aquesta manera vam disfrutar de lo bo i millor de la ciutat.

Els dos dies per Pennsylvania van passar ràpid. Que si vam descansar? ho vam intentar... tot i que encara quedava una cosa mes...

5 comentarios:

Tía Núri(a) dijo...

Aunque me repita, todo parece impresionante, espectacular y, por qué no, envidiable, aunque es envidia sana, ¿eh?

Un beso y un abrazo para Alberto y Núria, y también para el resto de "visitantes" que os asomáis al blog.

No tengáis reparos: escribir un comentario es fácil y supongo que a nuestros "yanquis" les hace ilusión, ¿verdad?

Núria dijo...

Doncs si que ens fa ilusio si!! Aixi podem passar llista de la gent que mira el blog... i saber si realment val la pena tota le feina i temps!!
Suposo i espero que el que pasa es que sou vergonyosos i teniu por de dir res...
Moltes gracies per animar a la gent Tocaya i FELICITATS!! Has guanya't a la Pili!! XDDD
Un petonas ben fort a tots i totes.
Mua

Tía Núri(a) dijo...

És clar que val la pena el vostre esforç i el temps que dediqueu al blog.

És una bona manera de saber què feu a l'altra banda del món, perquè al messenger no és fàcil coincidir per qüestions d'horaris i ocupacions diverses.

Per si de cas, podríem explicar per als "vergonyosos" com es fa per a publicar un comentari: cal escriure el text que vulgueu sota de "Haga su comentario", triar un nom per a signar o bé l'anònim i clicar a sobre de "Publicar comentario". Fàcil, oi?

Per cert, Núria, algun dia m'hauras d'explicar què vol dir "XD", una expressió que fas anar sovint i que no sé què significa.

De nou, un petó i una forta abraçada per a tots.

Pli dijo...

Hola, aquí estic, ja vec que em trobeu a faltar si no escric i no només això sino que no sigui la primera, doncs teniu tota la rao, no se com, em vaig complicar ahír que al final no era plan de posarme a escriure a les dos de la matinada i arriscarme a escriure alguna tonteria ;
Avui casi casi anava pel mateix camí perque hem estat tot el dia fora de casa,(avui es la festa de Lleida San Miquel, per cert felicitats als Miquels).
Jo ja sabeu que penso de la feina que feu,com us vaig dir així tenim tots els records amb ordre i els podem veure quan volguem tornar a viure els dies tan fantastics que van passar, perque quan ho llegeixo, es com si estiguessim allà, però clar falteu vosaltres al costat i aixó em fa agafar anyoranaça; vui tornar vui tornar...bé mai se sap !
Gràcies una altra vegada.
Aixó de felicitar a la Nuri (per mi sempre Nuri)per guanyarme m'ha tocat i ja veurem ara qui em guanya, (clar que aquest pas només podrá ser ella).
Ja sabem que es molta feina, però ens fa molta il.lusió i encara que només ho diguem dos segur que molts més ho llegeixen.
Fins la propera que esperem sigui aviat.
Records a tots i un petó molt fort per vosaltres dos.
CUIDEUVOS MOLT

Núria dijo...

Mmmm tens rao! no havia caigut que hi ha gent que potser no sap el que vol dir el "XD".
Primer de tot, no es una expresio.. de fet, s'ha d'utilitzar la imaginacio!, s'han de girar les lletres 90 graus cap a la dreta... i ha de quedar una cara somrient!!
Es com ficar :-), pero mes sencill.
Espero haver resolt el dubte
Fins una altra