22 junio, 2012

Vaya Papeleta...

Hola a tothom,

Ja tornem a estar a Pittsburgh i ja tornem a contar les nostres aventures en aquest modest blog.

La visita a Lleida aquest any ha estat... com ho diríem... interessant, si, potser aquesta es la paraula que ho pot descriure mes adequadament. La cosa va anar així:

La Núria i la Zoe van superar amb nota el vol transoceànic cap a Barcelona, tot i que a l'avió la Zoe no estava gens còmoda i després vam descobrir que es devia a que estava constipada (ja que la Núria la va seguir pocs dies després), encara no sabem si va ser un virus americà o un que voltava per els filtres d'aires del avió, el cas es que, es va superar sense problemes

L'arribada va ser molt acollidora, tota la "troupe" ens esperava: la Pili, el Josep i la Maria Tresa, i com no, només arribar els rius de baba de iaios i àvia van sortir del seu cabdal per petonejar i plenar d'atencions a la patufeta de la casa (i ella, encantada de la vida)

Vam tenir una primera setmana força tranquil·la i vam disfrutar de la festa major per primera vegada en molts anys! 
La Zoe va conèixer Lo Marraco, es va asustar amb els capgrossos i va saludar als gegants m'entres ballava al só de la batukada. 
Fins i tot la vam vestir de pubilla catalana per anar a veure la batalla de les flor! Tot i que de flors i confeti aquest any no se'n van veure gaires... Com es nota que la crisis afecta a tothom, fins i tot als focs d'artifici! No es va veure ni una trista palmera (quina decepció).



També vam aprofitar per fer paperassa, la Zoe es va fer el DNI i es va renovar el passaport, ja que al anterior feia una cara de bebè terrorista irreconeixible; i la Núria va aprofitar per fer-se un canvi de look a tots els nivells, que si extirpació de la verrugueta del ull, que si múltiples visites al dentista amb super caries sorpresa, que si perruqueria, que si depilacions... Que es pot dir que ja pot passa la ITV aquest any.

Però també vam tenir molt de temps per visitar als iaios José i Juana per les tardes o anar als columpis i plenar-nos de sorra fins a les celles amb els iaios Josep i Pili, al final, van acabar comprant li una pala que havíem de portar tot el dia a sobre

També vam visitar a familiars i amics, vam anar al poble a veure els tiets, la Zoe va conèixer als gossets de Soses, tot i que ells no estaven tan contents de veure-la a ella, serà per les pedres que portava tota l'estona a la ma? Molt probablement si. I vam celebrar l'aniversari del Pablo, que ja feia un any! Mare meua... Com passa el temps, oi? La Zoe va disfrutar de valent rodejada de nens i de menjar

Al cap d'onze dies, l'Alberto va aterrar a Barcelona i es va poder reunir de nou amb la seva estimada nena que no parava de preguntar per el "papi".
El pobre però, no va poder descansar molt. Al cap de res es va haver de renovar passaport i DNI per al dia següent agafar un AVE i anar cap a Madrid per renovar-nos el Visat a l'ambaixada. La Zoe es va quedar a Lleida amb els iaios ja que ella, al ser americana de naixement, no necessita documents per entrar al país, ella ensenya el passaport i llestos.
I aquí, es quan tot es complica...

Vam anar a Madrid i vam estar esperant unes dues hores per acabar de donar tots els papers i fer la mini-entrevista. Vam marxar contents ja que ens van dir que el Visat estava renovat i que era possible que el rebessin abans del cap de setmana. Nosaltres i l'àvia (es a dir, la Maria Teresa) marxarem el diumenge cap a Pittsburgh, així que anàvem molt justos de temps

Després de Madrid i de tan"ajetreo" vam decidir anar uns dies a la platja, a Calafell. La Núria va fer una escapada de "soltera" cap a Barcelona per a passar el dia amb la Natàlia i la Marta, les seves companyes de penúries durant la seva etapa d'estudiant de màster.

La Zoe va disfrutar molt de la sorra. El temps ens va acompanyar, ja que no feia molta calor i donava gust estar al sol... Això si, l'aigua estava congelada! Com a molt ens remullàvem una mica els peus i poca cosa mes. A la Zoe, li vam ficar la seva piscineta d'aires on l'aigua s'escalfava a la poca estona d'estar al sol i aixi podia fer txip-txap.

Tot i les vacances, la nostra ment estava pendent dels Visats. Cada dia trucàvem a MRW (la companyia de missatgeria encarregada de retornar tots els visats expedits per l'ambaixada americana) i cada dia ens deien el mateix, que no tenien els nostres sobres i que havíem d'esperar.
Al final, el divendres per la tarda vam haver de canviar els vols (previ pagament d'una multa a Delta), per sort, la Maria Teresa va poder endarrerir una mica les seves vacances.
I aixi, va continuar la tortura :(

Per ofegar les penes, enlloc de quedar-nos tancats a casa vam anar al cine tot el que vam poder i també vam fer un soparet amb la colla d'amics, seguit d'una nit de borratxera i descontrol (una vegada a l'any no fa mal, oi?)
Això de tenir cangurs es un gran invent. La Zoe va disfrutar molt dels iaios i de l'àvia, i ells van disfrutar molt mes d'ella



 La veritat es que ara esta en una edat molt divertida. Cada vegada interacciona mes amb tu i, tot i que no diu moltes paraules, ella es fa entendre, tant en anglès com en català. Això si, ho entén tot, fins al punt que també sap quan s'ha de fer la sorda (ja ens comença a prendre una mica el pel la punyetera) Es possible que, a Lleida, amb tanta atenció i amb tantes coses noves s'espavilés una mica mes. Va començar a dir moltes mes paraules i mes clarament, això si, lo que no parava de dir es:"What's això?", una barreja entre "Què es això?" i "What's this?" que vol dir el mateix però en angles jijijiji pobreta, no ens estranya gens que li costi mes parlar....

L'ultima setmana a Lleida va ser tranquil·la a nivell d'activitats, vam passar molt de temps amb la família, jugant amb la petita i passejant. Vam poder celebrar l'aniversari del Josep i la Zoe va practicar com bufar les veles amb el pastís del iaio.

També vam tenir temps per conèixer a una nova cosineta, la Elena, que es va adelantar a sortir per poder veure'ns les cares, això es educació i lo demés son tonteries :) la Zoe però, només tenia ulls per a la Marina (la germana gran) amb la que va jugar als columpis

Però ens vam estressar molt amb el tema dels visats. Ja teníem por d'haver de tornar a ajornar el vol, però al final el miracle va succeir, i els passaports van arribar el dia abans de marxar! Aixi que, al final, tot i el patiment, vam poder fer maletes i vam marxar cap a Pittsburgh, i allí tampoc vam parar.